MEMÒRIES NO DESITJADES DE LA GUERRA
Aquests són els records desagradables de una guerra
que mai havia de ser, de Ramon Morató Estalella
nascut el dia 1er de març de 1917 a Castellví de la Marca, a la masia de
Cal Gardet.
I.
PERIODE
D’INSTRUCCIÓ
Un dia
d’octubre de 1937 em van portar en tren de Barcelona a Valdepeñas, desprès de
20 km. a peu arribàvem a Moral de Calatrava, les primeres
nits ens van allotjar en un
magatzem de vi on dormíem, de dia ens feien fer instrucció militar i exercicis
als afores del poble, pels matins quan ens llevàvem tot just es feia de dia
només se sentien els rucs bramar, semblava una orquestra.
Uns quants dies després un senyor que vivia a prop de on fèiem la instrucció molt amablement ens va dir que si ho volíem, a mi i a un company, Manuel Bolet de Cal Bolet, de Les Cases Noves de Cal Marques, ens convidava a dinar i a dormir a casa seva - era una casa baixa com la majoria de la zona, aquest senyor es deia Francisco Naranjo Valencia on vivia amb la seva dona - , ell era l’encarregat d’una bodega que més d’una vegada ens havia convidat a visitar-la, era una bodega plena de “tinajas” de ceràmica, tenien cinc fills, un era l’alcalde del poble, l’altre estava a Madrid i era de la guàrdia nacional republicana, l’altre estaven a punt de mobilitzar-lo, i dues noies , una d’elles casada, era una família molt amable, aquí ens hi varem estar uns tres mesos, hi va haver altres cases que també van acollir soldats.
Recordo que l’amo de la casa em deia perquè mengés, rebaña rebaña Ramon, tot menjant de la mateixa cassola, allí no es menjava amb cullera i forquilla si no que ho feien amb la punta d’un ganivet, punxaves un boci de pa i a pescar lo que podies, al principi em costava poder portar-me alguna cosa a la boca però al final ja m’hi vaig acostumar, també recordo que al llit on dormíem era molt alt, per pujar-hi quasi be es necessitava una escala, en aquella època en aquests pobles estaven una mica endarrerits, i per anar a fer les necessitats teníem que anar als afores del poble doncs en les cases no hi havia comunes ni lavabos.
A principis del anys setanta vam anar al poble en una visita turística, al preguntar a la gent per aquesta família no en vam treure massa informació, doncs la gent encara tenien por, suposo que aquesta família acabada la guerra no ho deurien passar gaire be.
II. PERÍODE DE GUERRA
La instrucció és va acabar de forma sobtada, els republicans havien perdut Terol, i ens van mobilitzar a corre-cuita, primer ens van portar a Carcaixent on vam estar uns 15 dies, la anècdota es que un dia vaig anar a un camp de mandarines i me’n vaig menjar vint-i-dues, les vaig contar, em van fer mal, vaig passar molt mala nit.
De Carcaixent ens van portar en tren a la població de Mora de Rubielos i allí vam començar a veure avions, això feia que comencéssim a tenir una mica de por, però resulta que eren avions dels nostres.
Després ens van portar a un poble de nit del que no recordo el nom, probablement era Corbalán, a on vaig començar a veure polls a la roba; quan ens vam despertar després d’aquella nit ens van portar al costat d’una estació de tren que es deia Ojos Negros, al darrere de l’estació, passat les vies i el riu, estaven parapetats els franquistes, a nosaltres ens van portar a la part contraria de l’estació on ens vam parapetar cap al vespre, al darrere nostre teníem una muntanya anomenada El Muletón on hi havia els comandaments nostres,al cap d’una estona va començar el bateig de foc, en el que va morir un alferes valencià; allí en van fer enllaç, la meva feina consistia en portar missatges del comandament a les trinxeres.
Per la nit dormíem a terra on hi fèiem uns marges de pedra , al damunt hi posàvem fundes de matalassos, hi encara a sobre, fulles de carrasques, farigoles i matolls, a sota i dormíem 3 ó 4 persones que teníem que sincronitzar les postures per cabre-hi bé, tot això passava en un mes de febrer molt fred.
A prop del comandament hi havia una bassa de pluja on hi rentàvem la roba amb aigua gelada , plena de polls, semblava que amb l’aigua gelada moririen tots els polls, però quan esteníem la roba sobre les matolls i els hi tocava el sol només en veies una bellugadissa passejant-se per la roba.
Aquí va ser on vaig començar a veure perillar la meva vida, doncs ens aquestes corredisses em van descobrir a prop de les trinxeres en un lloc al descobert, i mentre portava els partes d’un lloc a l’altre em disparaven des de l’altra banda del riu, al darrere de l’estació,sentia el xiulet de les bales, que aixecaven pols al meu costat, em va salvar tirar-me a terra fen-me el mort quan faltaven uns vint metres per arribar a les trinxeres, al cap d’una estona vaig aixecar-me i cames ajudeu-me cap a la trinxera, això em va salvar, allí però, van morir molts companys meus.
El company de Castellví de Cal Bolet segurament que va morir allí, doncs des de aquell dia no en vaig saber res més, això passava a finals de gener o principis de febrer de 1938.
Això va durar uns quants dies, un d’aquests dies en que jo estava fent d’enllaç em va descobrir un avió mentre anava corrent i em va atacar a la muntanya de El Muletón , em vaig tirar a terra, i es en l’únic lloc on em van ferir - i en el dit gros de la ma dreta - suposadament per la metralla , o pel impacte d’una pedra aixecada per la mateixa metralla.
Amb tot aquest enrenou vaig allunyar-me de cara a la carretera de València, allà tot sol no sabia que fer, estava pensant anar caminant cap a casa camps a traves - cosa que només pots pensar quan ets jove i no saps cap on vas - al fer-se fosc però , vaig veure una casa al tomb de la carretera en la que hi havia moviment, vaig anar cap allà i la sorpresa meva va ser que eren els del regiment del Campesino (*), em van agafar, contínuament anaven arribant més soldats , crec que més de cent, tot seguit ens van portar a Terol, jo no vaig deixar mai el meu fusell perquè deien que si el perdies et podien afusellar.
Arribant a Terol ens varen portar a una casa en un carrer que anava a la plaça del Torico, allí de moment ens van desarmar i ens van dir que aquella nit aniríem a recuperar el que havíem perdut, després que els comandaments nostres ens havien abandonat.
La mateixa nit ens van portar al cementiri, veiem des d’allí les llums del cotxes dels franquistes que anaven venint de cara a nosaltres, i quan es va fer de dia ens van fer sortir del cementiri de cara allà on havíem vist els llums dels cotxes, al lloc hi havia trinxeres, hi ens feien passar de un en un cap a les trinxeres, molts dels nostres en aquest camí s’hi varen quedar per sempre, al que anava davant meu el vaig veure estès per terra, l’havien ferit d’un tret al mig del front, espernegava, feia moviments bruscos dels braços i les cames, vaig poder arribar a la trinxera, ben aviat però, ens venien les bales de tots els costats menys per darrere; ens vam retirar ràpidament cap a dintre del cementiri, vam travessar la carretera que passa per entre el cementiri i Terol i vam arribar a una plaça que feia pendent cap a baix.
Allí ens vam tornar a fer forts en unes trinxeres que ja estaven fetes, al cap de poca estona vam sentir que ens tiraven des de dintre el cementiri, al costat nostre hi havia unes cubes d’aigua que rajaven pels forats de les bales, altres companys es van atrinxerar en unes torres antigues, suposo que eren les antigues muralles, amb metralladores, disparant a tots els que venien del cementiri, allí també van caure molts franquistes, jo que estava al davant veia que ens estaven rodejant i veia passar la cavalleria a una distància de un quilòmetre aproximadament; en aquell mal pas, es quan per primera vegada vaig fer ús del fusell, teníem l’enemic encara lluny, i suposo que no vaig tocar a ningú.
Es va fer fosc, i per la nit fèiem guàrdia, a les cases que hi havia al davant se sentien uns sorolls que semblava que picaven, era perquè foradaven les cases per dintre per anar d’una a l’altre, jo també hi vaig passar, encara es veien per les cuines el menjar i les cassoles en els fogons corresponents, les havien abandonat precipitadament els seus propietaris.
Als dos o tres dies, no ho recordo be, ens van reunir a la plaça del Torico per a dir-nos que estàvem rodejats, ens van fer marxar pel costat del riu cap avall, de seguida ens van començar a disparar, enmig de la nit, i ens van fer una carnisseria, vaig estar de sort i no em van tocar, vam provar de tornar a passar el riu amb la motxilla i tota la roba sens va mullar, cansats com estàvem vam tornar a passar el riu, uns quants ens vam refugiar en el crater d’una bomba, va passar una estona – curta,però que se’ns va fer molt llarga- en que no sentíem res, al cap d’uns moments es van sentir unes veus fortes que ens deien “rendirse que no teneis escapatoria” i vam dir, que hem de fer ara? I ens vam entregar fent picant les mans, en la foscor de la nit, i amb la por al cos del que ens podia passar.
III PERÍODE DE CAPTIVITAT
Al entregar-nos ens deien que no ens passaria res, hi havia moros que cridaven molt en el seu llenguatge i els demès que manaven també ho feien, per lo que vaig veure eren de la División de Navarra, ens van fer posar en filera i ens van portar aproximadament a un quilòmetre tocant al riu a una nau molt gran, allí hi havia molta gent, per les motxilles s’escorria l’aigua, vam passar allí el que quedava de nit fins que es va fer de dia, era el dia 21 de febrer de 1938 , quan vam sortir ens van fer formar en una gran filera de molta gent, tothom treia fum del cos,era vapor corporal, lo que fa que fos una imatge indescriptible.
A PARTIR D’AQUEST MOMENT EREM PRESONERS
Ens van portar en direcció a Terol pel costat del riu, el panorama era espantós, hi havia gent morta a la vora del riu , com a conseqüència de la batalla de la nit passada, vam travessar Terol, la poca gent que quedava ens mirava, nosaltres anàvem amb la cara trista i cansada, ens van portar per la carretera que anava a Concud on hi havia l’estació de tren, però la sorpresa desagradable va ser que a mig camí ens van parar i van demanar que sortissin els que els dies anteriors disparaven amb les armes i metralladores, els varen fer posar en una altre filera dient-los que no els passaria res, van demanar que sortissin els oficials, a continuació els suboficials i els mestres armers,i se’ls van endur a una fondalada que hi havia davant nostre, al seu darrera hi anaven uns piquets dels seus amb pics i pales; des de aquell moment no els vam veure més, suposo que els deuria passar el pitjor.
Jo havia conservat
una caçadora de pell, i un soldat dels
que ens custodiaven hem va dir, d’aquesta caçadora jo te’n dono 12 pessetes,
també te la prendran igual ! , i li vaig vendre, segurament que per
aquelles pessetes franquistes puc esser
avui viu.
Ens vam assabentar pels presoners que van fer del Regiment del Campesino, que si haguéssim sigut pocs la nit que els vaig trobar, tenien l’ordre d’afusellar-nos per desertors, ens va salvar el fet que fóssim més d’un centenar.
A continuació ens van portar a la estació, ens van fer pujar a un tren de carga que tenia els vagons tancats , i estaven ple d’excrements de vaca i pixum, tot era un xipollar,. i vam marxar en aquestes condicions en direcció a Vitòria concretament a Murguía, crec que vam tardar dos dies, només veiem l’exterior per unes escletxes que hi havia al vagó, quan vam arribar ens van allotjar a l’edifici del seminari, del que la meitat s’havia convertit en presó, al entrar ens van donar una manta – m’estava morint de set, i allí hi havia una espècie de lavabos en renglera, mentre bevia, en un descuit, suposo que un dels nostres mateixos me la va prendre - , a continuació ens van fer pujar al primer pis, on ens feien dormir al terra que era de fusta , sense manta ni res, en aquestes condicions ens hi vam estar un mes i mig o dos, no ho recordo gaire be, a l’altre banda del edifici veiem jugar als seminaristes a pilota i fent esport
Per esmorzar teníem que baixar per l’escala en filera, a baix al començament de l’escala hi havia un perol de llet aigualida i uns trossos de pa,el que ho controlava era un falangista no massa jove amb un virgo de bou, con que nosaltres anàvem afamats ens apretàvem uns contra els altres i aquell “bon home de la boina” repartia cops amb el virgo a destre i sinistre mentre ell se’n reia amb molta mala llet “ji, ji , ji”, això dia rere dia, en un d’aquests dies hi va haver un company que es va cagar en l’hòstia, el va arremetre a terra a cops de virgo fins que el va deixar ben baldat, jo no he fet mai cap mal a ningú, però a aquest individu si m’ho haguessin proposat en aquells moments, hagués sigut el seu botxí.
Després d’esmorzar ens feien passar al pati que hi havia al costat a l’aire lliure, a matar polls amb les ungles que ens quedaven roges de sang, fins a la hora de dinar que tornava altre vegada el falangista i el seu perol , amb un suc que no sabíem de que era, vam passar tanta gana que als malucs de dormir a terra em varen sortir durícies, de tant que es vaig aprimar , i m’arrencava la pell morta: allí va morir molta gent de fam, lo curiós però, es que hi havia una estança on ens deixaven accedir, en la que hi havia molts presos civils del país basc, als que suposàvem que els familiars els hi portaven menjar, inclús tenien taules, en canvi nosaltres portàvem un pot buit de conserves lligat al cinturó, i anàvem com demanant caritat a veure si ens donaven alguna cosa, ens miraven amb menyspreu, i això que també eren presoners, ens tiraven com aquell qui diu a terra els ossos mig menjats, si arreplegàvem més coses ens ho guardàvem al pot per menjar-ho més tard - no m’ha quedat gaire bon record dels bascos - ells sabien que la majoria érem catalans, crec però, que si no hagués estat per les deixalles que arreplegava d’aquesta gent i les dotze pessetes de la caçadora , amb les que em vaig poder comprar xocolates i altres coses, no ho hagués resistit.
Tinc que dir també que durant el temps que vaig estar a Murguía, ens van portar un parell de vegades a desparasitar-nos a Vitòria, ens feien treure tota la roba i ens portaven despullats a unes dutxes perquè ens rentéssim, la roba ens la tornaven amb els polls rossos i rostits, suposo que la posaven en unes calderes i els rostien tots.
Mentre estàvem a Murguía van venir els de la Creu Roja per veure si volíem que avisessin als familiars que estàvem presoners, sortosament a casa meva se’n van assabentar per uns parents nostres que escoltaven algunes de les ràdios que anunciaven els noms dels presoners.
Acabada la estança a Murguía ens van traslladar a Miranda de Ebro a un camp de concentració, aquí hi havia molta vigilància però en qüestió de menjar era una altre cosa, doncs es menjava bastant be a base d’estofats de mongetes i xoriço i de pa acabat de fer ; com veníem de passar fam tot això ho trobàvem molt bo, els que eren de constitució forta en pocs dies es van inflar, jo que vaig arribar com si fos un esquelet, aquí em vaig recuperar, lo negatiu es que del gust que menjava se’m va trencar un queixal. Se sentien molts “trets” però aquests eren pacífics
Estàvem en barracons de fusta tocant al riu Ebre, per anar a fer les necessitats hi havia uns taulons foradats muntats a sobre del riu que servien de latrines, però resulta que el meu barracó estava una mica lluny d’elles, per la nit quan teníem que anar-hi, el camí des de el barracó fins al riu estava vigilat i ens feien córrer, quan arribàvem al riu ja ens havíem pixat pel camí.
Aquí ens hi vam estar
uns quinze dies durant els quals ens van fer formar en batallons de
treballadors, crec que jo estava en el batalló número 127, Aquí hi vaig trobar
un conegut del poble, el Joan de Cal Curt de les Casetes.
A partir d’aquí ens van tornar a portar en tren en vagons de carga també molt bruts en direcció a Salinas de Medinaceli (Sòria), al passar per Burgos a l’estació hi havia moltes dones que van tenir la delicadesa de portar-nos aliments amb el risc que comportava per a elles - la Ciutat era aleshores la Capital dels feixistes- ens ho passaven a traves dels forats dels vagons.
Al arribar a Salinas ens van donar roba, i ens van fer formar en fileres , iens va passar revista un militar mutilat per la guerra, anava coix, no recordo la graduació, amb molta mala llet ens deia,y usted de donde es, exemple, Barcelona,“ejem”, y usted de donde es, “ejem” de Bilbao, bastante hemos hablado, això son anècdotes que les recordaré sempre.
Aquí no ens hi vam estar gaires dies, a continuació ens van portar a Olmedo de Cobeta y Villar de Cobeta (Guadalajara), als pocs dies d’estar aquí vaig agafar una febrada que em pensava que em moria, la sort era que hi havia companys nostres que tenien coneixements de medicina, ja els havien escollit per aquesta feina, em van donar unes pastilles que no se lo que eren, i com em donaven un menjar una mica diferent, em vaig curar en pocs dies.
Els dies següents ens van portar a Mirabueno, un cop allí ens van portar a la carretera de Madrid a Barcelona per fer trinxeres, quan es feia de nit ens tornaven a Mirabueno, allí havies d’anar amb compte amb el que xerraves – i amb qui -, entre nosaltres hi havia espies infiltrats ; es va donar el cas més d’una vegada que se’n van endur persones pels comentaris que havien fet, en una ocasió tres presoners que havien agafat el dia anterior sense saber perquè , els varen afusellar, vam sentir trets i seguidament tres trets més, els de gràcia, llavors vam veure venir uns guardians, nosaltres estàvem formats en filera, i ens van dir, los tres primeros, i tots acollonits, a continuació, tranquilos que es para enterrar a los que hemos fusilado. A prop hi havia el cementiri dels italians que havien vingut per lluitar contra nosaltres.
De Mirabueno anàvem a Alaminos a fer trinxeres, malgrat que els soldats que feien el menjar ens donaven alguna cosa, teníem que anar en molt de compte perquè si et desviaves una mica del camí, et deien que et volies escapar, alguns – dient només que els havien enxampat - ho varen pagar amb la vida. Als afores del poble de Alaminos ens feien fer trinxeres - molt a prop hi havia l’exèrcit republicà - quan hi eren nosaltres els republicans no disparaven, suposo que sabien quan tenien que tirar per no disparar contra nosaltres, més aviat disparaven contra el poble on només veies gats i gossos sortint per tot arreu per les explosions de les bombes.
De Mirabueno altra vegada en tren ens van fer donar una volta molt gran per passar per la zona franquista en direcció a Toledo passant per Béjar (Salamanca), un cop a Toledo, a peu ens van fer passar pel pont del Tajo, a l’altra banda ens van aturar,ens van reunir i ens varen dir, apuntaros a la Legión, todos los que teneis algo que esconder se os perdonarà todo, hi va haver uns quants que ho van fer, jo de voluntari mai, però la sorpresa va ser lo que ens van dir un cop se’n van anar els voluntaris cap a la legió, ahora sabemos que los que os habeis quedado no teneis nada que esconder.
Un cop a Toledo ens van allotjar en unes cases al costat del riu bastant malmeses on ens hi vam quedar una temporada continuant fent trinxeres molt llargues i fondes, quan no ens miraven els escoltes reposàvem i preníem el sol, quan veiem algú que s’acostava deiem, aigua, i tothom a treballar. Una anècdota es que hi havia un català que deia en ganes de fer broma, “porta les cordes que el fermarem, aquest si que es perillós” confiant en que no l’entendrien. Els dies de festa teníem una mica més de llibertat, inclús anàvem a Toledo a rentar-nos la roba al riu.
De Toledo ens vam portar a Mora de Toledo i desprès a Carpio de Tajo sempre fent trinxeres, aquí vam tornar a passar molta gana, el menjar era molt dolent, hi va haver dos o tres dels nostres que es van escapar i van deixar una nota que deia, pasar hambre, por pasar hambre , nos vamos con los nuestros, aquesta nota segons sembla va anar a parar a algun militar important que sense dir paraula es va presentar empolainat a l’hora de dinar a veure lo que ens donaven, al comprovar que era poca cosa i dolenta va arrestar al responsable d’aquell batalló que era un panxacontent i el van portar a la presó de Toledo.
No recordo el temps que vam estar a Toledo, després ens van portar a Plasencia (Cáceres), on ens van allotjar als afores en unes naus, pels matins, aquí ja no fèiem trinxeres, marxàvem en camions a Jaraiz de la Vera, Losada de la Vera, Madrigal de la Vera, Jarandilla,... etcètera , a buscar pebre vermell per fer xoriços, ordi i oli, aquí estàvem millor perquè érem més lliures, es va donar el cas un dia que un dels escoltes que era de la zona, ens va portar sota la seva responsabilitat a menjar a casa seva, ens va donar de lo que tenia, embotits i ous ferrats principalment.
De Plasencia ens van portar a Puente del Arzobispo (Toledo) des de aquí ens van portar al poble de Belvís de la Jara, la carretera estava plena de porcs morts, doncs el moros els mataven a tots, feia pocs dies que ho havien reconquerit a l’exèrcit republicà , en aquest poble els diumenges ens obligaven a anar a missa, estàvem a fora de l’església perquè a dintre no hi cabíem i recordo que el moros que passaven se’n reien de nosaltres, aquí vaig reconèixer un del soldats franquistes, era de La Granada del Penedès, el va agafar la guerra fent el servei militar a l’África, em deia que si volia m’avalaria per passar-me al seu bàndol per sortir del batalló de treballadors, però jo m’hi vaig negar.
En un d’aquests llocs, no recordo a on, també em vaig trobar un conegut de Sant Martí Sarroca que estava en el Requetè de Nostra Senyora de Montserrat que també em deia que em passes, doncs ells estaven molt be i no havien entrat mai en combat, també m’hi vaig negar, jo sempre vaig dir que de voluntari mai, al cap d’un temps vaig tornar-lo a veure’l crec que era a Ciudad Real i tenia una pelada al clatell d’haver entrat en combat en la batalla del Ebre.
D’aquesta època, com fa un grapat d’anys no recordo exactament quan temps, ni les dates concretes en cadascún dels llocs on vaig estar, si que recordo perfectament els llocs a on érem.
Com la guerra ja estava bastant avançada ens havien portat al Centro de Abastecimiento del Ejército del Centro a Ciudad Real, llavors només treballàvem amb el moviment de mercaderies que havien abandonat els republicans a les estacions i magatzems, les recollíem i ho posàvem tot en ordre, allí si que no passàvem gana, un dia mentre estàvem treballant,i ens havíem omplert les butxaques de coses de menjar, va venir un oficial que ens va dir, que nadie se mueva, vamos a registraros uno por uno a ver lo que os llevais, en el moment d’escoltar aquestes paraules, tothom va llençar les llaunes i altres coses que portàvem a terra; només se sentia el “clic cloc” de les llaunes que deixàvem anar, al veure el que passava aquest oficial es va posar a riure i girant cua se’n va anar, no va passar res, nosaltres l’únic que fèiem era agafar el que havien requisat els franquistes.
En aquell temps ens van allotjar en un convent de Ciudad Real, per les nits les xinxes quasi ens feien canviar de lloc, no en veies ni una, però quan apagaves la llum sortien a mils, estaven ficades al darrere de les closques que feia la pintura de calç.
Un dia ens va tocar anar a un magatzem a la estació de Ciudad Real que estava ple de penques senceres de cansalada i les anàvem apilant una sobre l’altre, quasi be fins el sostre, en aquella època començava a fer calor,pels fonaments del magatzem sortia el greix liquat de la cansalada, era un espectacle molt curiós, son d’aquelles coses que te’n recordes sempre.
Per aquests dies ja s’havia acabat oficialment la guerra, van passar altres anècdotes que ja se m’han oblidat, però lo que fins equí he explicat es lo que m’ha quedat més marcat en la memòria, érem presoners però ja gaudíem d’una mica de llibertat, quasi ja suplíem els seus soldats que anaven llicenciant; havíem entrat en el mes de juny del 1939, en un d’aquests dies de mitjans de mes es va acabar el calvari, doncs vaig recuperar la llibertat.
Encara vaig estar de sort, perquè amb molta insistència vaig escriure varies vegades al Archivo General de Batallones de Trabajadores y Prisioneros de Guerra perquè el temps servit en el batalló, em servís per convalidar la meitat del temps treballat per alliberar-me abans, però a base de molta insistència i sempre escatimant-me dies vaig poder aconseguir que m’alliberessin més aviat.
Vaig estat setze mesos presoner, durant aquest temps ho vaig passar molt negre, molta por i molts riscos, es una cosa que m’ha quedat gravat en la memòria per tota la vida, encara ara que ja tinc els meus anys ho somio molt sovint i no puc treure-m’ho del cap.
IV PERÍODE.L’ALLIBERAMENT.
L’alegria més gran que vaig tenir al tornar a casa va ser que al passar per l’estació de Mora d’Ebre tornava a sentir a parlar en català, al arribar a l’estació de Sant Vicenç de Calders vaig mirar d’agafar el tren que em portaria als Monjos o a Vilafranca, però resultà que la línia estava tallada, des d’aquí ja es divisava el Castellot de Castellví, tenia dues opcions, anar a peu fins a casa, uns 20 quilòmetres per la nit, o continuar fins a Barcelona, vaig decidir aquesta última opció i un cop a la estació de Sants me’n vaig anar a dormir a una pensió a prop de l’estació, pel matí vaig poder agafar un tren fins a Vilafranca, un cop allí vaig anar a la fonda de Cal Panxeta que eren coneguts meus i em va deixar una bicicleta amb la que vaig anar fins a La Múnia, allí el meu cosí Josep Casanovas em va acompanyar fins a casa, l’altra alegria va ser tornar a veure els meus pares, padrí i germà, la padrina havia mort en la meva absència.
Aquesta és la meva història – trista-, tant, que no desitjo que ningú s’hi hagi de trobar mai.
V PERÍODE. EL SERVEI MILITAR
Al cap de dos anys de deixar-me lliure van tornar a mobilitzar-me per anar a fer el servei militar, em van portar cap a Galicia l’any 1941 i em van llicenciar a Lorca (Múrcia) l’any 1943, però això ja és una altre història.
Ramon
Morató i Estalella.
Agost del 2010
=================
Això
es lo que jo he pogut transcriure, pràcticament tot lo que el meu pare m’ha
dictat, jo i la família ja ho sabíem, l’únic que he fet es posar-lo cronològicament
tal com havia succeït, doncs ja ens ho havia explicat multitud de vegades
durant molts anys, fins ara no havia
aconseguit que reposadament m’ho expliques, amb tot i això són relats
una mica simplificats, jo no puc extreure-li més coses, doncs quan m’ho explica s’emociona molt i jo
no tinc capacitat per relatar-lo millor. Quan ell ha llegit aquest relat m’ha
dit que en alguns moments sembla com si hagués anat de festa, això demostra lo
malament que ho devia passar, l’únic que he fet es relatar-lo de la millor
manera possible.
Agraeixo
especialment a l'Antonio Mora Vergés la seva col·laboració en la edició
d'aquest relat.
Marcel Morató Tort
(*)Valentín
González González, conegut com "El Campesino’ (Malcocinado, Badajoz,
Extremadura, 1909 - Madrid, 1983)
Cap de
milícies comunistes durant la Guerra Civil d'Espanya.
D'extracció
social baixa, el seu pare era un obrer anarquista que va tenir greus problemes
amb la justícia i que va ser ajusticiat, juntament amb la seva filla, pel
procediment del garrot vil. Per la seva situació, va començar a treballar com a
miner a Peñarroya amb tan sols vuit anys, segons la llegenda (ja que no hi ha
dades segurs que confirmin aquest fet), va matar quatre membres de la Guàrdia
Civil el 1927; després d'aquest fet, va haver de amagar-se.
Poc abans de
la proclamació de la República, tornem a tenir notícies d'aquest revolucionari
espanyol, convertit ara en un modest contractista d'obres, per aquesta època,
segons les seves pròpies declaracions, va ingressar al PCE (en opinió d'altres,
això només va passar al esclatar la guerra). Després de l'alçament del 18 de juliol,
va ingressar al mític Cinquè Regiment, on aviat es va fer famós, poc després,
al comandament d'una unitat en el front de la serra de Madrid, el seu prestigi
va anar en augment i va arribar a tenir la divisa de tinent coronel.
Se li coneix
un matrimoni del que van néixer tres fills, que van desaparèixer durant la
Guerra civil espanyola
Va
participar en les principals batalles de la Guerra Civil, com les de Jarama,
Guadalajara, Brunete, Belchite o Terol (en la qual la divisió 46, al seu
comandament, va ser directament responsable de la pèrdua de la ciutat, de
manera que es posava punt final a un mite). Heroi per uns, anarquista encobert,
un maldestre estrateg (opinió d'Antonio Cordó) i fins a un covard fanfarró per
altres (aquest és el qualificatiu que li dedica el republicà Joan Modest, en Sóc
del Cinquè Regiment, i també Ramon Sales, en Història de l' Exèrcit Popular de
la República), la seva figura és una de les més polèmiques entre els
comandaments de l'Exèrcit de la República Espanyola.
Quan
s'acostava el final de la contesa, va escapar a Orà des del port de Màlaga, des
d'allà, va marxar a l'URSS i va ingressar a l'Acadèmia Militar Frunze de
Moscou, de la qual va ser expulsat i enviat a un camp de concentració en els
Urals . Va aconseguir escapar i va passar a l'Iran, des d'on va ser retornat
per les tropes britàniques a la Unió Soviètica per ser tancat de nou en el camp
de concentració de Verkuta; evadit una vegada més, va arribar a Moscou, va ser
rebut per Kalinin, cap del Soviet Suprem , i va aconseguir la seva ajuda per
marxar de nou a l'Iran.
Poc després,
Valentín González es va instal·lar a París, des d'on amenaçava amb passar a
Espanya amb un poderós grup de guerrillers, encara que mai va dur a terme
aquest projecte. Encara que alguns el van donar per mort a Sibèria el 1943, va
continuar vivint a França, a la ciutat de Metz, i va aconseguir introduir-se a
Espanya en nombroses ocasions; en el seu
retir de la regió de Lorena, El Campesino va poder viure gràcies a l'ajuda
d'una societat benèfica, ja que no comptava amb cap altra font d'ingressos.
Encara hi ha
en la seva biografia altres pàgines amb anècdotes rocambolesques, com la seva
presència -amb la lògica sorpresa dels assistents -en un judici pel seu suposat
assassinat, o bé la seva estada a Cuba just abans que Fulgencio Batista es fes
amb el poder. Mai va deixar de sorprendre amb els seus escrits, com un article
de Gaceta Ilustrada de 1976 en què afirmava ser el pare de l'astronauta russa
Terechkova.
Des que va
aconseguir fugir de la URSS, el seu anticomunisme va ser fent-se cada vegada
més clar i rotund, arribada la democràcia a Espanya el 1975, va publicar una
carta en un famós setmanari espanyol, Cambio 16, on renegava del seu passat,
posava en escac al comunisme i el feixisme, apostava per un model de
convivència en democràcia i, en darrer terme, recomanava votar el PSOE. Poc
després, tornava a Espanya per morir-hi, sense abandonar el seu ideal d'una
Tercera República Espanyola basada en l'honor, la pàtria i la llibertat.
L'evolució ideològica del Camperol es plasma en tres dels seus llibres: Vida i mort a la URSS (1951), Comunista a
Espanya i antiestalinista a l'URSS (1952) i Jo vaig escollir l'esclavitud.
